No ho vaig fer perquè encara estimava la vida. Aquesta absurda debilitat és una de les inclinacions més funestes que tenim: perquè, hi ha res més ximple que portar sempre al damunt una càrrega que res no ens priva de llençar a terra?, tenir fàsic de la nostra persona i al mateix temps agafar-s'hi?,en fi,amanyagar la serp que ens rosega fins que se'ns menja el cor?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada